Lola Montserrat

Passat.

Un passat que ja no tornarà.

Restes de factura humana oblidades en una geografia concreta, propera i estimada. Què en farà el futur de les restes?.

Anul·lar-les, rescatar-les, reciclar-les, restaurar-les...

Diverses vegades al llarg de les últimes centúries, l’home inquiet ha manifestat a la resta de la humanitat la necessitat imperiosa de conservar el propi passat, a voltes per escrit i a voltes en imatge. A l’època moderna els recursos teòrics eren els tractats, i els gràfics, el dibuix i el gravat. Contemporàniament hi ha hagut molt paper escrit, pràctic i utòpic. Els avenços tècnics han fet fàcil el record icònic. La litografia, la fotografia, la digitalització...

M’imagino la Lola Montserrat passejant sense pressa per una Barcelona que encara és entre nosaltres. Una Barcelona propera al mar. Una ciutat a la riba de la Mediterrània, que només al final de la vintena centúria ha sabut obrir-hi la finestra.

Al llarg del segle passat s’hi aixecaren construccions d'ús industrial o viari, poques vegades d’oci. També s’hi oblidaren estris voluminosos. Alguna resta botànica dóna el punt de natura.

Reivindicació o només testimoniatge? Les imatges captades per la Lola ens fan veure que la vida no s’atura. Que sí, que hi ha un passat, però també un present i un futur a la cantonada, que per més que ens hi oposem, no s’atura.

Són les imatges d’una realitat acceptada.

Recorden els paisatges i escenes laborals d’aquells vells pintors del realisme testimonial que en els seus olis volien deixar mostra d’allò que els envoltava i que, sobretot pel que havia portat de canvi la Revolució Industrial del segle XIX, ja no seria mai més el que havia estat.

Com en l’obra de Millet, no hi ha crítica directa, és la plasmació d’un fet contemporani resultat d’una actuació de l’home.

I com en aquella tela de tempestat del Giorgione venecià, la natura i l’home han conviscut des de fa milions d’anys. I aquest home sempre ha deixat la seva petjada...

Carme Miquel i Catà